La Comissió de Medi Ambient de l’STEI Intersindical ha fet una feina de reflexió al voltant de la mobilitat sostenible i el món laboral. D’aquesta tasca, n’ha sortit el manifest de l’STEI Intersindical per la Setmana de la Mobilitat Sostenible.
El sindicat proposa promoure la sostenibilitat en la mobilitat per anar i tornar de la feina i els desplaçaments per motius laborals. L’STEI Intersindical aposta per incloure aquests criteris en la negociació col·lectiva.
Així mateix, l’STEI Intersindical demana coherència als governs, i remarca la contradicció de promoure la mobilitat sostenible amb actuacions lloables com incrementar els carrils bici o reduir la circulació de cotxes dins les poblacions alhora que es continuen promovent grans infraestructures de mobilitat nociva (autopistes, ampliacions de ports i aeroports...).
Manifest
Com cada any les diferents administracions de les Illes Balears celebraran la Setmana Europea de la Mobilitat, que enguany es commemora entre el 16 i el 22 de setembre. A banda de les actuacions simbòliques que les Administracions desenvoluparan al llarg d’aquesta setmana per promoure entre els ciutadans hàbits de mobilitat més sostenibles, segurs i saludables, és evident que aquestes estan aprovant mesures sobre la mobilitat que canvien la forma de moure’ns a les nostres ciutats i els nostres pobles per tal de potenciar els desplaçaments a peu, amb bicicleta, transport públic o vehicle elèctric, així com visualitzar els canvis possibles en l’ús de l’espai públic i millorar la qualitat de l’aire i reduir la contaminació.
Però tots aquests esforços xoquen frontalment amb les grans inversions en infraestructures, ports, aeroports, carreteres. No cal argumentar que l’aeroport actual és més que suficient per donar resposta a la demanda de mobilitat dels mesos d’hivern; per què insistim a invertir en aquesta infraestructura en lloc d’aprofitar aquests diners per dotar-nos d’una xarxa ferroviària real, que sigui una alternativa verda a l’ús del cotxe, o en una millora de les connexions entre pobles? La falta de previsió per part dels governs s’evidencia cada cop que anuncien un nou macroprojecte que res pot aportar a l’hora de resoldre els nostres problemes reals de mobilitat. Cada euro mal invertit no sols és un euro perdut cap al camí de la sostenibilitat, sinó que suposa incrementar la problemàtica: són dos camins antagònics i contradictoris.
Si tenim en compte que anar i tornar del lloc de feina és un dels motius principals de la nostra mobilitat diària –sobretot amb cotxe– és evident que per aconseguir un veritable canvi de model és imprescindible promoure la mobilitat sostenible, segura i equitativa en els desplaçaments per anar al treball. I és per aquest motiu que els sindicats tenim un paper imprescindible a l’hora d’abordar el problema i plantejar solucions que millorin la qualitat de vida de les persones treballadores.
Desplaçar-se de manera segura fins al lloc de treball és un dret de qualsevol treballador. Encara ara, les administracions, les empreses i la major part de la gent continuen considerant que els desplaçaments fins a la feina són una qüestió privada que cadascú ha de resoldre per si mateix Cal canviar aquesta visió, ja que les despeses ambientals, socials i econòmiques justifiquen la necessitat d’abordar aquest afer d’una manera col·lectiva. Aquest ús excessiu de l’automòbil privat –a banda dels perjudicis mediambientals– té també perjudicis en les condicions de vida dels treballadors:
- Elevada siniestralinitat in itinere.
- Despesa econòmica derivada del manteniment del vehicle (combustible, amortització i manteniment del vehicle).
- Desigualtats socials i dificultat d’accés al món laboral d’aquella part de la població que no té la possibilitat d’accedir a un automòbil privat.
- Pèrdua de temps i hores de feina a causa del temps perdut en els embossos produïts per l’excés de tràfic.
- Problemes de salut produïts per l’estrès i el sedentarisme postural.
És aquí on els sindicats tenim un paper primordial. S’ha d’exigir que es posin en marxa plans de mobilitat a les empreses de mida considerable i promoure alternatives sostenibles de mobilitat en les estratègies de negociació col·lectiva. Els aspectes susceptibles de negociació col·lectiva s’han anat incorporant amb les noves necessitats i reivindicacions que la societat ha generat. A hores d’ara és impensable un conveni col·lectiu que –a més de les condicions laborals (horaris, jornada, retribucions...)– no reguli aspectes com la igualtat entre les treballadores i els treballadors, la igualtat d’oportunitats per a les persones amb diversitat funcional, la no discriminació real per raons d’orientació i identitat sexual, entre altres aspectes. També és necessari incorporar en la negociació col·lectiva mesures mediambientals i de mobilitat sostenible.
Un altre aspecte a treballar és incloure la mobilitat en l’avaluació de riscos laborals, atès que gran part dels accidents viaris que es produeixen són in itinere. La mobilitat per anar o tornar a la feina provoca uns índexs elevats d’accidentalitat i s’ha convertit en una de les primeres causes de mort per accident laboral.
Per a capgirar el model de mobilitat actual i anar cap a un altre de sostenible cal que tots els agents implicats en el món del treball –sindicats, empreses i administracions– actuïn cadascun en el seu àmbit de responsabilitat, però amb lleialtat i coresponsabilitat.
En l'àmbit laboral, es poden fer moltes coses per arribar a l’objectiu d’una mobilitat sostenible: subvencionar una part del cost econòmic de la mobilitat dels treballadors que optin per un mitjà o un sistema de transport sostenible, reordenar els torns i els horaris per adaptar-los als horaris i freqüències del transport públic, potenciar el transport col·lectiu d’empresa, afavorir la implantació del car sharing i del car pooling a l’empresa, potenciar l’ús d’altres mitjans de transport i exigir a l’empresa l’adaptació física per afavorir-les (aparcaments de bicicletes, per exemple), incidir institucionalment per potenciar el transport públic, proporcionar maneres alternatives al cotxe per als viatges relacionats amb la feina (bicicletes, abonaments de transport públic...), treballar amb les administracions competents a l’hora de definir les infraestructures i les noves estratègies de mobilitat o potenciar el teletreball.
Un aspecte primordial que cal treballar és la perspectiva de gènere. Són moltes les reivindicacions de les dones en el món del treball: igualtat en les retribucions, igualtat d’oportunitats tant en l’accés al món laboral com en la promoció dins les empreses, eliminació de l’assetjament sexual, entre moltes altres. La mobilitat quotidiana, tant l’obligada com la de lleure, és un element que contribueix a la dificultat de les dones en la seva inclusió laboral i en el desenvolupament ple dels seus drets de ciutadania.
Pel que fa a la mobilitat quotidiana i –com a conseqüència del rol social que encara se’ls atorga per desgràcia– les dones presenten, en general, uns trets que les diferencien dels homes. A més, solen tenir menys accés al transport privat i és per això que són les usuàries principals del transport públic i les que més viatges a peu realitzen.
És per això que la mobilitat in itinere cal abordar-la des d’una perspectiva de gènere i actuar sobre nombrosos factors com la flexibilitat dels horaris de treball, la localització de les activitats i dels habitatges, els horaris d’accés als serveis públics, la responsabilitat compartida i la distribució equitativa de responsabilitats domèstiques entre homes i dones.
En resum, els desplaçaments per motius laborals són un problema del model de mobilitat actual sobre el qual cal actuar si volem un canvi real cap a un model de mobilitat sostenible des del punt de vista mediambiental per a frenar i evitar els efectes del canvi climàtic, però també si volem millorar les condicions de vida de la classe treballadora, si aspiram a la igualtat d’oportunitats entre les dones i els homes en l’accés i la promoció laboral i la igualtat d’oportunitats en l’ús de l’espai públic i si creim en l’equitat social que asseguri la igualtat d’oportunitats i que garanteixi la inclusió dels membres menys afavorits de la nostra societat.
