En aquesta època en què ens ha tocat viure tenim la falsa sensació de ser més savis que mai només per la quantitat d'avançaments tecnològics amb els que comptam. Però se'ns oblida que, malgrat la sobreinformació, no sempre assimilam el que ens arriba, per la qual cosa el coneixement no s'adquireix, no s'assimila . I això és precisament el que ocorr quan, malgrat trobar-nos en aquesta era anomenada “del coneixement”, desconeixem i, per tant, ens semblen aliens els problemes que altres persones afronten. És per això que celebram efemèrides, perquè necessitam ser conscients, recordar, reivindicar. Un 15 d'octubre més, recordam dades que ens continuen posant en el nostre lloc, amb els peus a terra, d'on més saviesa es pot obtenir, com d'elles, les dones que la treballen o viuen al seu voltant, les dones pageses. En aquest terreny, continuam parlant de bretxa salarial, de la dona com a cuidadora per excel·lència de la llar i les famílies, de la dona com a representant del 40% de la força laboral agrícola als països desenvolupats però també com a blanc de la discriminació quan es parla de propietat, de participació en la presa de decisions o d'accés a recursos que l'ajudin a prosperar. Sí, de tot això es parla bastant, cada vegada més afortunadament, perquè només arribam a ser conscients d'un problema si ho posam damunt la taula. Però què ocorr amb una altra mena de situacions habituals injustament normalitzades? Poc es parla de la freqüència amb què en aquests mitjans contreuen matrimoni nines menors de 18 anys trobant així majors barreres per a l'educació i l'ocupació, major risc de sofrir violència de gènere, embarassos primerencs, etc.
Cal continuar informant, lluitant per i al costat d'elles per aconseguir els drets que els hi corresponen i en molts casos no gaudeixen i que cal continuar reivindicant.

Dona, Terra i Vida.

El 19 de desembre de 2011, l'Assemblea General de les Nacions Unides va adoptar no només el pla de promoure els drets de les dones sinó també de les nines. La Declaració de Pequín va ser la primera a referir-se específicament als drets de les nines.

La necessitat de celebrar una data en honor a les nines no és pur “capritx”, en molts països no se'ls permet el dret a l'educació o se'ls lleva a primerenca edat. S'espera d'elles que treballin en la llar i tenguin cura dels seus germans petits.

Això es comprova al llarg de les seves vides perquè el seu analfabetisme veta el seu desenvolupament personal i cultural, i les porta a un futur fosc. A Níger, per exemple, quatre de cada cinc dones són analfabetes. Paradoxalment a Occident són les nines les que més aconsegueixen assoliments acadèmics i millors qualificacions.

A Àfrica és major el nombre de nines que no acudeixen a l'escola que el de nins. Es tracten de països on la majoria de les famílies viuen en l'absoluta pobresa, amb nines i nins que no tenen ni una adequada salut ni nutrició, sumat moltes vegades a les situacions bèl·liques que viuen aquests països i que originen desplaçaments habituals que no donen continuïtat a cap mena d'educació a les escoles.

A Llatinoamèrica aquesta situació millora alguna cosa, sense per descomptat ser el que volem per a les nostres nines, moltes accedeixen a l'educació però a causa de la seva situació familiar de pobresa i necessitat també deixen els seus estudis a una primerenca edat.

A Àsia fins fa poc temps, i fins i tot avui dia, continua en major o menor mesura “ tenir una filla com una desgràcia.” Una anciana de Corea del Sud en 1996 cridava: “Les nines ni serveixen per a res ni valen per a res”. Explicació: la gent no vol filles perquè no són útils per a la família; l'abandonen quan es casen. Són els fills homes els que es queden, els que hereten i mantenen ells ritus del culte als avantpassats” i què ocorre amb les nines? Que a moltes les maten en néixer. És cert que avui dia es nota un increment important de naixements de nines, volem pensar que es comença a valorar-les de manera positiva.

Celebrat anualment el 5 d'octubre des del 1994, el Dia mundial de les i els docents commemora l'aniversari de la subscripció de la Recomanació de l'OIT i la UNESCO relativa a la Situació del Personal Docent (1966). Aquesta Recomanació estableix criteris de referència quant als drets i les responsabilitats del personal docent i normes per a la seva formació inicial i perfeccionament, la contractació, l'ocupació, i les condicions d'ensenyament i aprenentatge.

La UNESCO xifra en 69 milions el dèficit de docents a nivell mundial. L'escassetat és més aguda a l'Àfrica i al sud d'Àsia, on les xifres de matriculació s'estan disparant com a conseqüència del canvi demogràfic i dels esforços per promoure una igualtat més gran, cosa que significa que més nines i dones cursen estudis i, cada més en nivells superiors. A més, la professió té dificultats per atraure, reclutar i retenir nous talents, ja que pateix un estatus força baix i una posició social que no es correspon amb la importància que se li ha de donar. En resum, a nivell mundial el nombre de docents és insuficient, les aules estan superpoblades i el personal està sobrecarregat de treball, desmotivat i sense suport.

A l'Estat espanyol, segons un article recent d'eldiario.es (2 d'octubre del 2022), l'educació no ha aconseguit recuperar-se de les retallades que el PP va imposar mitjançant l'aprovació del Reial Decret 14/2012 de mesures urgents de racionalització de la despesa pública en l’àmbit educatiu que va afavorir l’exministre José Ignacio Wert i va signar Mariano Rajoy. Van pujar les ràtios alumnat/aula, es va augmentar les hores lectives del professorat -cosa que va implicar la reducció de contractacions-, es van congelar els sous, es van deixar de cobrir les jubilacions, es va imposar un període de 10 dies per poder substituir les baixes; es van paralitzar oposicions i es va esquilmar la xarxa de formació, tancant centres de professorat i recursos; i va emergir la necessitat imperiosa d'innovar. Citant Rosa Cañadell (Cañadell, Corominas i Hirtt, 2020, p.121) “No deixa de ser curiós que en un moment en què la despesa destinada a educació va disminuir de manera exponencial fins a situar-nos a la cua de la Unió Europea, es promocionàs la idea que no cal invertir més, sinó canviar les metodologies per millorar l'educació, i que si al nostre país l'educació no funciona com seria desitjable és per culpa de la manca de formació del professorat (la xarxa de la qual van esquilmar) i metodologies no apropiades per a la societat del segle XXI. I així fer callar les possibles protestes contra les retallades en els pressupostos educatius”.

Es va assumir el 28 de setembre com el dia per la despenalització de l'avortament, en el marc de la V Trobada Feminista de Llatinoamèrica i el Carib, realitzat en Sant Bernardo, l'Argentina, l'any de 1990. Aquesta proposta va ser feta per la delegació brasilera, per a rescatar el 28 de setembre de 1888, quan al Brasil es va declarar la llibertat de ventres, assegurant la llibertat a totes les filles i els fills nascuts de dones esclaves.

Tots els avanços aconseguits en salut sexual i reproductiva fins ara es deuen a les lluites feministes i la seva capacitat de transformació de les societats. Però és sabut que els drets tarden molt a aconseguir-se i un sospir a perdre'ls, especialment, tots aquells drets humans que tenen a veure amb les dones. Als Estats Units, enguany, l'avortament ha deixat de ser un dret constitucional després de 50 anys en què sí que ho ha estat. A Espanya veim els intents de les dretes de frenar molts dels avanços aconseguits.

Les lleis sobre avortament varien dràsticament a tot el món: en alguns països és una decisió personal (la Xina, Puerto Rico, Espanya…), en uns altres és completament il·legal (Nicaragua, Hondures, Andorra…) i en molts països els avortaments només s'accepten en unes certes situacions, com a malformacions fetals, risc per a la salut o en casos de violació (Síria, Mònaco, el Brasil…).

A Espanya la reforma de la Llei de l'Avortament segueix en tràmit parlamentari, amb ella es persegueix retornar-li la capacitat de decisió a les menors de 16 i 17 anys com en la Llei del 2010, s'exigeix que l'educació afectiva sexual sigui obligatòria en totes les etapes de l'ensenyament obligatori o que siguin els centres sanitaris públics més pròxims al domicili els qui practiquin els avortaments.