El 5 d'octubre se celebra anualment el Dia Mundial dels i les Docents des de l'any 1994. Es commemora, així mateix, l'aniversari de la Subscripció de la Recomanació de l’OIT i la UNESCO relativa a la situació del Personal Docent (1966).

Al llarg de la història, les docents han passat moments difícils per la duresa de la realitat en la qual vivien, en centres situats en vells edificis, pobles aïllats, amb escassos materials. Però la vocació de les docents va fer possible que les aules es convertissin en llocs agradables per a ensenyar i aprendre. La superació de tants obstacles els va brindar l'oportunitat de tenir un treball remunerat i, per tant, una independència econòmica. Malgrat tot, les docents van seguir amb la criança i les tasques de casa. L'ensenyament a la infància s'ha considerat com una prolongació de la maternitat, de manera que la criança es trasllada a l'escola amb rols d'amabilitat. En definitiva, s'exerceix el rol de mares més que de professionals. Aquest argument podria ser la base de l'origen de la feminització de la docència. Altres teories, en canvi, es fonamenten en el desprestigi d'aquesta professió per part de l'home, ja que està relacionada amb l'àmbit social, principalment en educació.

En el 1857, la legislació de la Llei Moyano va suggerir la idea per primera vegada a Espanya del dret de les nines a una educació formal, en la qual es contemplés una educació diferent per a nines i nins. La República sí que va dignificar les docents, perquè les va valorar i va potenciar el seu treball, creativitat i imaginació. A més, les mestres van mostrar una gran preocupació per una formació adequada de les alumnes, que les feia de menys fins aquell moment. D'altra banda, l'entrada de la dona a la universitat permet un estatus social que no podíem imaginar fa més d'un segle. Després de la dècada dels 70, el nombre de dones docents ha anat en augment i han sabut adaptar-se amb noves metodologies als nous reptes que exigeix la societat actual, marcada per la globalització, la immigració, l'educació en valors, el feminisme. Segons l'últim informe de l'INE de 2021, el 67,2% de docents són dones. Fonts com les del Règim General No Universitari indiquen que elles arriben al 72,4%. La màxima presència de dones es dona en Educació Infantil i correspon a un 97,6%, mentre que en els ensenyaments esportius el percentatge és de 15,6%. són dades que confirmen que a pesar que la dona participa cada vegada més en el camp esportiu, fins i tot no hi ha hagut una equiparació amb l'home. En l'ensenyament Universitari aquesta xifra s'eleva al 43,3%.

Si parlem de la despenalització i legalització de l'avortament en l'Estat espanyol, no hem d'oblidar i homenatjar “les 11 de Basauri”. Onze dones de classe obrera que van ser acusades d'haver avortat i van viure un procés penal des de 1976 fins a 1985.Aquest procés és considerat l'impulsor de la primera Llei de l'Avortament de la democràcia que en 1985, encara que de manera insuficient, va despenalitzar l'avortament a Espanya.

La reforma de la Llei de salut sexual i reproductiva i de la interrupció voluntària de l'embaràs va sortir enguany amb l'oposició del PP i VOX. Va ser necessària, davant tal panorama polític, realitzar una esmena transaccional del PSOE sobre una altra de Más Madrid que recull que: “Les Administracions hauran de garantir el lliure exercici del dret a la interrupció de l'embaràs en els termes d'aquesta Llei”.

Un grup d'experts independents de drets humans de l'ONU ha acollit amb satisfacció una reforma de la llei de l'avortament en l'Estat espanyol, la qual garanteix drets sexuals i reproductius en l'estat.

Sabem que aquesta Llei ha estat un dret reclamat per totes les feministes durant dècades. Hem d'estar atentes a les pròximes estadístiques per territoris on se'ns informi de com s'està desenvolupant i dels possibles problemes i interpretacions per part dels diferents governs territorials. Saber si totes podem avortar en la sanitat pública prop de casa i si s'estan complint els nostres drets íntegrament.

Encara existeixen països en els que l'avortament està penalitzat, en ple segle XXI. Andorra és un dels pocs Estats que encara manté la prohibició, l'Associació Stop Violències està lluitant per aquest dret trobant tot tipus de traves legals. Malta és l'únic Estat membre de la UE que manté una prohibició total. Polònia va restringir en 2020 encara més l'accés a l'avortament declarat il·legal. A Mèxic aquest setembre la marea verda ha aconseguit la despenalització de l'avortament a nivell federal.

Des de la Secretaria de la Dona i l’OM de la Confederación Intersindical desitjaríem no haver de citar cap nom de cap Estat que continuï prohibint un dret tan essencial per a les dones com és el de decidir la interrupció o no d'un embaràs. Les lluites feministes no cessen i continuarem fent-nos ressò de totes elles.

El 25 de juliol es commemora el 31 aniversari del Dia Internacional de la Dona Afrodescendent. Aquest dia es va començar a celebrar gràcies a la decisió d’un conjunt de dones de 32 països diferents d'Amèrica Llatina que varen veure la necessitat de lluitar contra el racisme també des de la perspectiva de gènere.

Per desgràcia, i en contra del que moltes persones (homes i dones) pensen, encara avui dia les dones afrodescendents pateixen una doble discriminació dins de la nostra societat: la discriminació per gènere i per raça.

Alguns dels estereotips contra els quals segueixen lluitant les dones negres al segle XXI són els de dona erotitzada, fogosa, sexualitzada, submisa, aprofitada i fins i tot amb mal caràcter, entre d’altres. A part dels estereotips esmentats anteriorment, aquest col·lectiu també pateix una forta violència verbal i nombroses microagressions en el seu dia a dia per la seva condició. Dirigint-se a elles o fent-les comentaris com: “negra de merda”, “les teves faccions són tan fines que no sembles negra”, “és una negra molt treballadora”, “m’encanta quan vens amb els cabells allisats, sembles molt més professional”, “ets molt intel·ligent, no m’ho imaginava”, “oh! ets negra i no balles?”…

Segons un estudi fet per l’ONG Moviment per la Pau, més d’un 60% les dones afrodescendents es senten discriminades pel color de la seva pell especialment als àmbits laboral i a l’hora d’accedir a un habitatge, aspectes clau a l’hora d'aconseguir una estabilitat i tranquil·litat a la seva vida.

En el cas d’aquest col·lectiu, la discriminació racial, en la majoria dels casos, es junta amb les discriminacions que encara avui dia patim pel fet de ser dones i que per a elles s’agreuja com ara són la conciliació familiar, els permisos per maternitat, tenir un sou inferior al dels homes dins el mateix sector i la incessable violència masclista que està més viva que mai.

Com a societat i com a persones individuals no només és el nostre deure reconèixer l'existència de les diferents discriminacions que pateix aquest col·lectiu, sinó que hem de fer tot el que estigui al nostre abast per seguir lluitant amb la finalitat d’aconseguir que desapareguin.

El 24 de maig, Dia Internacional de les Dones per la Pau i el Desarmament, és un dia per fer visibles totes les dones que treballen en els cinc continents per una concepció de la Pau positiva, lligada a la justícia, les lluites antimilitaristes i antipatriarcals, el treball pel Desarmament, contra els arsenals nuclears, contra les gegantesques despeses militars, per una Educació per a la Pau enfront de la militarització de les consciències, per un ecofeminisme oposat al poder de les grans corporacions que estan darrere de la gran crisi climàtica i les que s'enfronten a governs submisos als fabricants i comerciants d'armes…

Fem visibles especialment les dones dels continents que més sofreixen les guerres, especialment el continent africà.

Seguint a Françoise Vergès, autora del llibre “Un feminisme descolonial”, des del feminisme és necessari denunciar la falsa pau armada, denunciar l'enorme importància de l'economia armamentista als països del Nord, mentre cada vegada es dona menys protecció a persones vulnerables, infants, majors, malalts, i s'empresona els col·lectius marginats, al mateix temps que l'economia capitalista provoca una catàstrofe climàtica.

Els països enriquits ho són gràcies a les colònies, als països empobrits del Sud. Per això és necessari recuperar el concepte de Pau revolucionària de Rosa Luxemburg. I és l'hora de reconnectar els moviments ciutadans capaços de provocar canvis socials, el feminisme, l'ecologisme contra la crisi climàtica, l'antimilitarisme. Si no som capaços de reconnectar aquests moviments, no estarem a l'alçada del desafiament mundial.

Des de la Secretaria de la Dona de l’STEI Intersindical i l'Organització de Dones de la Confederació Intersindical declaram que no es pot parlar de Pau mentre hi hagi dones que sofreixen explotació laboral, racialització, treballs que posen en risc la seva salut, invisibilització, salaris de misèria, agressions i assetjaments sexuals i sexistes. Com recorda Angela Davis, el feminisme, més enllà de la igualtat de gènere, ha de fer-se càrrec dels desafiaments d'una humanitat enfrontada a la seva pròpia desaparició. Això ho sabien les feministes que lluitaven als anys vuitanta contra les armes i les bases nuclears.

Davant l'extrema dreta que col·loca al seu cap a figures com Palin, Le Pen o Meloni, el feminisme té la tasca de denunciar com capitalisme, racisme, sexisme i imperialisme van del bracet, juntament amb la militarització accelerada de la societat.

Una vegada més, podem agafar com exemple les feministes antimilitaristes colombianes quan declaren: Tot per a la pau, res per a la guerra.