Manifest
"La revolució serà obrera o no serà"
Malgrat haver travessat una pandèmia que va posar el sistema contra les cordes, tot evidenciant-ne les costures i els mals acabats; tot i que semblava que aquella situació insòlita havia de fer modificar conductes al capital i l’organització administrativa que li fa de correligionària; encara que pareixia que la greu crisi sanitària i socioeconòmica que hi va venir aparellada havia de fer reflexionar i modificar conductes en la majoria de ciutadans i ciutadanes, res de tot això s’ha esdevingut.
Mantenim un percentatge altíssim de serveis públics bàsics privatitzats, ja sigui directament o a través d’externalitzacions, que porten la disfressa (enganyosa) de públics però que són prestats per persones que pateixen la conseqüència d’aquestes pràctiques neoliberals que no garanteixen feines dignes ni salaris adequats a la inflació que ens assola. Pensam en les escoletes 0-3 externalitzades per les administracions públiques, els serveis de neteja, recollida de fems i tractament de residus, de transport, de recaptació, d’aigües, de residències geriàtriques, serveis de salut i hospitalaris.
Els sectors més conservadors empenyen aquestes privatitzacions però fins i tot els suposats sectors progressistes no les reverteixen: segueixen la tendència i incrementen amb la seva gestió aquesta realitat que cada cop afecta més persones treballadores i més persones usuàries d’aquest teixit bàsic.
A més, els principals mitjans de comunicació han desistit d’exercir la funció que els pertoca en una societat democràtica. Lluny de jugar un rol crític amb el poder, fan en massa ocasions d’altaveu del sistema i de propostes polítiques que tenen una agenda econòmica molt perjudicial per a la majoria social.
En l’àmbit privat, les dades d’ocupació ja no es poden mesurar només en termes quantitatius sinó que s’han de mesurar també en termes qualitatius. La figura del treballador pobre que no pot arribar a final de mes no ha de tenir cabuda en el món laboral i s’ha d’eradicar.
L’accés a l’habitatge a les nostres illes també empobreix la classe treballadora i no permet l’emancipació dels nostres joves, un col·lectiu que ja pateix per a accedir al món laboral.
Si hi afegim una reforma laboral i una modificació del sistema de pensions que queden curtes —no fan de contrapès del sistema capitalista— podem dir que la precarietat i la desigualtat estan servides. I tot això succeeix a la vella Europa, la que ha enarborat la bandera de la societat del benestar però que, a la fi, s’ha plegat, en les darreres dècades, a les directrius del neoliberalisme no intervencionista ni corrector de desigualtats. I, així i tot, la inèrcia de la privatització creixent segueix el seu camí sense aturall.
A tot això hi hem d’afegir la voluntat manifesta de desmobilitzar la població vers la política i els polítics, vers els sindicats i els sindicalistes, tot presentant una massa amorfa de “corruptes” sota l’etiqueta “tots són iguals”. I no, no tots són iguals. La política, aquesta noble i altruista ocupació, en tots els vessants, és la que ha fet avançar la societat al llarg dels segles. Si renunciam a la política (en el seu sentit més etimològic), renunciam a la nostra dignitat com a poble i com a ciutadans i ciutadanes. Res més esperen els poders fàctics! I només des de l’organització constant de la classe treballadora a través de sindicats sociopolítics es pot interferir en el dia a dia d’una societat sotmesa a les directrius neoliberals.
En aquest context és on la nostra divisa cobra tot el sentit: La revolució serà obrera o no serà. Pot semblar una frase extemporània però, si la posam en context amb la realitat sociopolítica que ens envolta —en l’àmbit local i en el món global— la premissa cobra tot el sentit i tota l’actualitat. I aquesta revolució ha de ser col·lectiva.
Hem de ser les persones treballadores, les que treballam cada dia per tirar endavant la vida, les que alcem la veu contra la deriva de la nostra societat i emprenguem accions concretes i decidides per variar el rumb dels esdeveniments. No ens calen herois ni heroïnes sinó que totes i tots hem d’assumir el repte de manera col·lectiva.
Començant per les urnes, seguint amb el compromís i la reivindicació als nostres llocs de treball i impulsant revulsius socials que facin el nostre entorn més humà, més igualitari, més just, més compromès, més solidari, més ecològic, més respectuós i més universal.
Només des de l’organització col·lectiva es pot fer front al sistema capitalista imperant, un sistema que té clars els objectius i els mitjans necessaris per assolir-los, un sistema planificat pels poders fàctics, que genera desigualtat econòmica i social i individualisme.
Com diu l’activista alemanya Carolin Emcke, “mai un dret s’ha guanyat per sempre”, sinó que cal defensar-lo una vegada i una altra, perquè “la llibertat no és una cosa que es posseeix, sinó una cosa per la qual cal treballar.”