Contra tot pronòstic i malgrat les crítiques històriques, un Govern progressista introdueix les rebutjades “revàlides” dins la seva reforma educativa. Aquesta mesura endureix els requisits d’accés a la professió docent.
L’anunci arriba en el pitjor moment: en plena crisi de vocacions i amb una manca alarmant de professorat, un col·lectiu cada cop més desencantat per la precarietat i els escassos incentius en les condicions de feina.
Més exigència en plena crisi de vocacions
El terme “The Great Resignation”, ideat l’any 2021 pel professor Anthony Klotz de la Universitat de Texas, ha trobat un paral·lelisme en l’àmbit educatiu global. Avui es parla obertament de la Gran Dimissió. Un informe de la UNESCO de 2023 subratlla aquesta crisi, a més d’indicar que la taxa d’abandonament professional ha passat del 4,5% a un preocupant 9% en menys d’una dècada.
La LOMLOE estableix en els articles 94 i 100 el Màster habilitant com a requisit indispensable per a la docència a l’Educació secundària. Malgrat això, la manca greu de docents obliga les Administracions educatives a ignorar o flexibilitzar aquest requisit, amb la contractació de professorat que no el té per a cobrir les vacants.
Malgrat aquesta conjuntura de crisi, el Llibre Blanc de la Conferència de Degans i Deganes d’Educació proposa precisament el contrari: un enduriment de les exigències per a la selecció i la formació inicial del futur professorat:
- MAGISTERI: selectivitat+“revàlida”+1 any més a la Universitat (Màster).
- SECUNDÀRIA: selectivitat+grau de 4 anys (com ara)+“revàlida”+2 anys de Màster (1 més).
En aquest panorama, l’anomenada “Reforma de la professió docent” impulsada pel Ministeri d’Educació esdevé, de fet, una contrareforma. El seu plantejament central és carregar la responsabilitat del baix rendiment educatiu de l’Estat de manera exclusiva damunt les espatles del professorat.
La narrativa és clara: els resultats negatius en informes internacionals (com TALIS o PISA) i la manca d’assoliment de competències és perquè el personal docent “no està prou preparat” o “no s’implica a bastament”. D’aquesta manera, la reforma no aborda les condicions laborals sinó que converteix el professorat en el blanc de totes les crítiques, mentre s’eludeix la responsabilitat institucional per la negligència o la manca de recursos del sistema.
