Darrerament es parla molt d’un “nou” problema en els centres escolars: la violència. Si bé més enllà dels casos dramàtics que han transcendit als mitjans de comunicació, no tenim més dades que constatin l’augment de la violència. El que sí és cert és que el professorat es troba mancat de tot tipus de recursos per fer-li front.
Quan parlam de violència no em referesc exclusivament a l’agressivitat física entre l’alumnat o envers el professorat, sinó també a l’agressivitat contra els animals, plantes, objectes, a les pintades, als insults, etc.; per això en endavant faré servir el terme “agressivitat” per considerar-lo amb un sentit més ample, incloent-hi, a més, les amenaces, la tirania i la intimidació.
El problema de la violència o agressivitat no és un problema nou, ni pot
ser individualitzat en uns pocs casos (malgrat que són freqüents).
El tractament de l’agressivitat en els centres no pot dependre exclusivament de reglaments disciplinaris, ni de “receptes màgiques” (entre altres coses perquè no existeixen) que facin del professorat un simple guardià de l’orde social. El professorat ha d’esdevenir l’agent del canvi educatiu davant una societat en constant transformació, amb innombrables reptes davant la qual topam diàriament en la nostra tasca educativa. Cal que formem persones. No és una tasca fàcil, ja que necessita sens dubte un professorat amb capacitat per a reflexionar i decidir sobre l’educació, transmissor de valors com l’autonomia personal, la tolerància, la democràcia i la responsabilitat.
L’agressivitat que observam i patim obeeix a les mateixes jerarquitzacions que estructuren la nostra societat. Els grups discriminats o amb menor consideració social són els més agredits, ja sigui de paraula, de forma indirecta i físicament. Així podem constatar la jerarquia social establerta quan s’empra l’insult: per exemple, la referència a les dones o en femení “gallina”, o a determinats grups socials “gitano”, “marica”...
El que sí ens ha de dur a una reflexió més profunda és analitzar quins patrons de conducta s’estan donant a la nostra societat i en els centres
educatius; en definitiva quins models estam transmetent.
No hi ha cap dubte que el nostre és un model de comportament patriarcal, on es primen i s’exalcen els valors entesos socialment com a masculins, amb tot el que això suposa. De fet, els valors considerats femenins no es potencien, o es potencien molt poc, mentre es promouen en gran mesura els masculins. Així no és gens estrany sentir les al.lotes dir-se entre elles paraules com “macho, tia ...”, baralles, insults, etc.; en altre temps d’ús habitual només entre al.lots. En canvi no es dóna mai el fenomen contrari: al.lots impregnats de valors socialment entesos com a femenins: al.lots més considerats, afectius, dialogants, etc.
Tot plegat ofereix unes regles de comportament definides de forma dicotòmica i a la vegada excloent: el que és femení no és masculí, i a la inversa. Aquests codis de gènere queden reforçats en les relacions socials, i transgredir-los suposa un cost molt alt per a algunes persones que corren el risc de no ser acceptades.
La dominació masculina té una de les seves facetes en la major capacitat d’agredir el sexe femení. S’entén que és normal que un al.lot sigui “agressiu”, o “valent”, o “salvetgí”; però en canvi no es perdona a una al.lota que transgredeixi el codi femení amb agressions físiques.
Parlant amb el meu alumnat a la tutoria, ells reconeixen que no fa falta ser un “tipus dur”, però que és molt important no parèixer o no ser dèbil. Al mateix temps, elles reconeixen que la seva manera d’agressió és més sutil, més indirecta i l’empren sobre tot per controlar la lleialtat o la intimitat.
Podem dir, en definitiva, que el model falla per la seva base. Cal, per tant, que el professorat, les famílies i l’administració educativa ens plantegem quins són els patrons que transmetem, quins aspectes s’haurien de millorar i quines estratègies farem servir; puix que només amb la investigació i la reflexió podem saber cap on ens dirigim amb cada passa que donam.
El professorat ha de rompre la inèrcia dels centres educatius de negar el
conflicte, fins i tot de considerar-lo quelcom disfuncional, o de pensar que ja no es transmeten models femenins o masculins, qüestió segons molts ja superada. De fet no és així, i la primacia del model patriarcal en els i les joves ens du a l’augment de la violència o l’agressivitat. La comprensió de la diversitat implica tenir en compte els conflictes i el predomini dels estereotips que els legitimen.
El professorat, com a agent educatiu i de canvi que és, ha d’aportar solucions educatives a qüestions que són també socials, revisant els estereotips que no beneficien ni a uns ni a altres, homes i dones. Hem de ser generadors i generadores de respostes que millorin la igualtat de les persones des de les seves diferències.
Mª Carmen Ferrer Abellán
Quan parlam de violència no em referesc exclusivament a l’agressivitat física entre l’alumnat o envers el professorat, sinó també a l’agressivitat contra els animals, plantes, objectes, a les pintades, als insults, etc.; per això en endavant faré servir el terme “agressivitat” per considerar-lo amb un sentit més ample, incloent-hi, a més, les amenaces, la tirania i la intimidació.
El problema de la violència o agressivitat no és un problema nou, ni pot
ser individualitzat en uns pocs casos (malgrat que són freqüents).
El tractament de l’agressivitat en els centres no pot dependre exclusivament de reglaments disciplinaris, ni de “receptes màgiques” (entre altres coses perquè no existeixen) que facin del professorat un simple guardià de l’orde social. El professorat ha d’esdevenir l’agent del canvi educatiu davant una societat en constant transformació, amb innombrables reptes davant la qual topam diàriament en la nostra tasca educativa. Cal que formem persones. No és una tasca fàcil, ja que necessita sens dubte un professorat amb capacitat per a reflexionar i decidir sobre l’educació, transmissor de valors com l’autonomia personal, la tolerància, la democràcia i la responsabilitat.
L’agressivitat que observam i patim obeeix a les mateixes jerarquitzacions que estructuren la nostra societat. Els grups discriminats o amb menor consideració social són els més agredits, ja sigui de paraula, de forma indirecta i físicament. Així podem constatar la jerarquia social establerta quan s’empra l’insult: per exemple, la referència a les dones o en femení “gallina”, o a determinats grups socials “gitano”, “marica”...
El que sí ens ha de dur a una reflexió més profunda és analitzar quins patrons de conducta s’estan donant a la nostra societat i en els centres
educatius; en definitiva quins models estam transmetent.
No hi ha cap dubte que el nostre és un model de comportament patriarcal, on es primen i s’exalcen els valors entesos socialment com a masculins, amb tot el que això suposa. De fet, els valors considerats femenins no es potencien, o es potencien molt poc, mentre es promouen en gran mesura els masculins. Així no és gens estrany sentir les al.lotes dir-se entre elles paraules com “macho, tia ...”, baralles, insults, etc.; en altre temps d’ús habitual només entre al.lots. En canvi no es dóna mai el fenomen contrari: al.lots impregnats de valors socialment entesos com a femenins: al.lots més considerats, afectius, dialogants, etc.
Tot plegat ofereix unes regles de comportament definides de forma dicotòmica i a la vegada excloent: el que és femení no és masculí, i a la inversa. Aquests codis de gènere queden reforçats en les relacions socials, i transgredir-los suposa un cost molt alt per a algunes persones que corren el risc de no ser acceptades.
La dominació masculina té una de les seves facetes en la major capacitat d’agredir el sexe femení. S’entén que és normal que un al.lot sigui “agressiu”, o “valent”, o “salvetgí”; però en canvi no es perdona a una al.lota que transgredeixi el codi femení amb agressions físiques.
Parlant amb el meu alumnat a la tutoria, ells reconeixen que no fa falta ser un “tipus dur”, però que és molt important no parèixer o no ser dèbil. Al mateix temps, elles reconeixen que la seva manera d’agressió és més sutil, més indirecta i l’empren sobre tot per controlar la lleialtat o la intimitat.
Podem dir, en definitiva, que el model falla per la seva base. Cal, per tant, que el professorat, les famílies i l’administració educativa ens plantegem quins són els patrons que transmetem, quins aspectes s’haurien de millorar i quines estratègies farem servir; puix que només amb la investigació i la reflexió podem saber cap on ens dirigim amb cada passa que donam.
El professorat ha de rompre la inèrcia dels centres educatius de negar el
conflicte, fins i tot de considerar-lo quelcom disfuncional, o de pensar que ja no es transmeten models femenins o masculins, qüestió segons molts ja superada. De fet no és així, i la primacia del model patriarcal en els i les joves ens du a l’augment de la violència o l’agressivitat. La comprensió de la diversitat implica tenir en compte els conflictes i el predomini dels estereotips que els legitimen.
El professorat, com a agent educatiu i de canvi que és, ha d’aportar solucions educatives a qüestions que són també socials, revisant els estereotips que no beneficien ni a uns ni a altres, homes i dones. Hem de ser generadors i generadores de respostes que millorin la igualtat de les persones des de les seves diferències.
Mª Carmen Ferrer Abellán
